Qui deu a qui?

El deute extern ha estat en els darrers anys, i és encara avui, un dels grans reptes que tant els països desenvolupats com els que estan en vies de desenvolupament han d’afrontar seriosament. Són generalment conegudes quines són les conseqüències per als països que no poden afrontar el pagament dels deutes. A nivell polític, pot suposar la pèrdua d’autonomia de l’Estat  a més de limitar de forma important el seu desenvolupament econòmic. Amb tot, existeixen altres tipologies de deutes que no són tan coneguts per l’opinió pública però no per això són menys importants, tals com el deute il·legítim o l’ecològic.

 

 El deute ecològic és aquell que els països industrialitzats han contret amb la resta com a conseqüència de l’explotació de recursos naturals, els impactes ambientals exportats i la lliure utilització de l’espai ambiental global per a dipositar-hi residus. Val a dir que existeix una relació inequívoca entre el deute extern i l’ecològic. La pressió per pagar el deute extern aboca a molts països a abaixar salaris i degradar el medi ambient com a mesures ràpides per augmentar la seva productivitat. La principal diferència radica en què el deute extern es continua exigint insistentment i, en canvi, el deute ecològic continua sense ser reconegut.

El reclam del deute ecològic contraposat als deutes financers d’alguns països de l’Amèrica Llatina, per exemple, evidencia la immoralitat i l’absurd del cobrament dels deutes financers. No és ni molt menys comparable l’alt deute ecològic que els països industrialitzats han contret amb la terra, els exclosos i més pobres del planeta i els deutes financers (que des d’aquest punt de vista serien minúsculs). Així, tot i que una manera de compensar el deute ecològic seria amb l’anul·lació del deute financer, no seria suficient. Caldria, en primer lloc, reduir el deute ecològic i, en una segona fase, eliminar-lo (John Dillon, 2000). També caldria buscar unes relacions equitatives entre Nord i Sud canviant els actuals sistemes de producció, distribució i consum.

 

Així que: Qui deu a Qui?

 

Més info: www.debtwatch.org i www.deudaecologica.com 

 

[@more@]



Comentaris tancats a Qui deu a qui?

Contra la xenofòbia: informació! (I)

LES BOTIGUES DELS IMMIGRANTS

Pràcticament no hi ha cap petita ni mitjana ciutat del nostre país on les persones emprenedores d’origen estranger no hi hagin obert algun negoci. Sovint, acostumen a ser botigues adreçades a cobrir unes necessitats dels col·lectius d’origen estranger que les botigues tradicionals dels nostres pobles no cobrien. Alguns exemples serien les carnisseries islàmiques on s’asseguren que els animals han estat sacrificats seguint unes pautes higièniques i rituals marcades per la religió islàmica. També ho serien els locutoris que els nouvinguts utilitzen per comunicar-se amb les seves famílies o algunes botigues de queviures amb productes propis dels països originaris de la nova migració. D’altres, en canvi, s’adrecen a grups de població més amplis com seria el cas des basars de baix preu, botigues de roba, perruqueries…

Rumors falsos:

– L’Ajuntament dóna ajudes a les persones immigrades perquè obrin un negoci.

– L’Ajuntament paga el lloguer dels locals on els immigrants obren botigues.

– Els immigrants no paguen impostos quan obren una botiga.

– Es fa la vista grossa amb els comerços d’immigrants que no compleixen l’horari comercial.

Fets objectius:

Alguns Ajuntaments volen potenciar l’obertura de comerços als seus municipis. Amb aquesta finalitat, les persones que obren un negoci no han de pagar algun impost municipal determinat durant el primer any d’obertura (però sí el lloguer, despeses de llum…). Aquest avantatge fiscal s’ofereix a totes les persones que decideixin obrir un negoci, sigui quina sigui la seva nacionalitat. S’han donat casos en què, sovint per desconeixement de la normativa, els comerços regentats per persones d’origen estranger han obert moltes més hores de les permeses. El que és segur és que les autoritats han vigilat molt d’aprop aquestes situacions per tal que no es donessin casos de competència deslleial. Tan és així, que podríem dir que es vigila més el comportament dels comerços immigrants que dels autòctons perquè no es donin aquestes situacions.

Algunes possibles solucions:

– Vetllar perquè no hi hagi segregació de botigues segons l’origen de les persones propietàries. Les botigues d’autòctons i d’estrangers han d’estar repartides per tot el municipi i no concentrades en zones diferents.

– Incentivar que les botigues de persones d’origen estranger formin part de les associacions de comerciants.

– Fomentar entre la ciutadania la voluntat de conèixer els comerços regentats pels nouvinguts. Entre els bons gourmets s’aprecia molt la carn de les carnisseries islàmiques perquè té millor gust que la tradicional (la carn és més gustosa perquè dessagnen completament l’animal).

– Vetllar perquè no es donin situacions de competència deslleial i mediar els conflictes entre comerciants.

– Deixar d’escampar rumors que no sabem segur si són veritat o no.

[@more@]



Comentaris tancats a Contra la xenofòbia: informació! (I)

Els partits anti-immigració

Els darrers anys, Europa està sent objecte de canvis demogràfics i polítics que han derivat en l’augment de la xenofòbia i l’aparició de partits anti-immigació. A tal efecte, l’augment de la immigració ha estat un dels factors claus a l’hora d’entendre aquest fenomen. També el debat sobre la conveniència de la incorporació de Turquia a la Unió Europea ha generat un plantejament sobre la “identitat europea” alhora que ha esperonat el recel envers el món musulmà. Els atemptats terroristes de l’11 de setembre a Nova York, l’11 de març a Madrid i els de Londres el 7 de juliol han fet augmentar el temor a l’islam i a tot allò “estranger” en general. A més, fets com les revoltes dels barris perifèrics de Paris han fet replantejar la gestió de la migració als governants. La incorporació del bloc de l’Est a la Unió Europea ha tingut com a principal conseqüència la deslocalització de moltes empreses en busca de la reducció de costos no basats en l’augment de la productivitat (baixant salaris o aprofitant-se de regulacions de protecció ambiental més laxes o inexistents). També ha implicat un gran moviment migratori de treballadors qualificats de l’est cap a l’oest d’Europa, generant la por i el recel envers la figura estereotipada del “fontaner polonès”. 

 

Com a part d’Europa, el nostre país no s’ha quedat al marge de totes aquestes dinàmiques. També els fluxos migratoris s’han adreçat en grans quantitats a Catalunya, hem patit a primera línia la deslocalització de les empreses i s’han plantejat nombrosos debats relacionant precipitadament la immigració amb la delinqüència.  Els principals partits polítics no han tardat a elaborar les seves propostes sobre la gestió del fenomen migratori. El Partit dels Socialistes de Catalunya, per la seva banda, ha fet un discurs basat en la necessitat de fomentar la integració i l’acomodiació social i econòmica dels immigrants. Esquerra Republicana de Catalunya advoca per l’acollida i la integració dels immigrants des de la seva pròpia identitat. La tesi d’ICV se centra en l’acolida clara i la inclusió social i laboral dels immigrants, amb un augment dels recursos públics per poder-los oferir més i millor atenció. El Partit Popular de Catalunya defensa l’ordenació dels fluxos migratoris i una estricta regulació de la immigració. Convergència i Unió també aposta pel control de la immigració des d’una lògica integracionista.
 

Amb tot, el sistema de partits tradicional no ha reflexat fins al moment posicions clarament xenòfobes i aquest és el buit que han pretés omplir els partits anti-immigració. A nivell europeu en trobem clars exemples tals com el British National Party (Regne Unit), el francès Front National, el Vlaams Blok (Flandes) o el Partit Liberal austríac. També a Espanya han trobat el seu lloc els partits España 2000 i Democracia Nacional. Els darrers cinc anys, el nostre país ha viscut el sorgiment i auge d’una nova força política de discurs xenòbof: la Plataforma per Catalunya.

 

Una de les grans preocupacions que hauria de tenir el partit de’n Josep Anglada hauria de ser un estricte control del seu discurs xenòfob ja que podria comportar-los conseqüències penals. La incitació a l’odi racial està recollida al Codi Penal Espanyol en el sentit que aquelles organitzacions que tenen com a base idees xenòfobes seran penades si acaben generant un resultat concret d’incitació a l’odi a l’actuació violenta contra altres persones o comunitats. Els demòcrates catalans no hauríem de treure l’ull de sobre a l’actuació que aquest partit desenvolupi des dels ajuntaments.

[@more@]



1 comentari

La veritat de les coses

La poesia desobreix la veritat de les coses, el fons de "veri-
tat" que té el món que ens envolta.

Joan Perucho

He estat la guanyadora del II Certamen de Poesia Joan Perucho "Vila d'Ascó". Estic molt contenta de poder-vos dir que ben aviat trobareu el meu poemari Inventari d'afectes perduts a les llibreries.

[@more@]

3s comentaris

Campanyes electorals: un esforç inútil?

Les darreres setmanes ens trobem en un estat d’esverament que va en augment. És innegable que els polítics, els politòlegs i els mitjans de comunicació reaccionem davant la imminència de les eleccions amb una mena d’alteració incontenible (potser també insostenible). La brevetat de la campanya electoral pròpiament dita, dues setmanes no ens semblen prou, concedeix un gran pes a la precampanya. Així, la presentació dels nous lideratges, els debats sobre temes polèmics, la creació d’expectatives… pot remuntar-se fins a dos mesos abans de la cita amb les urnes. La qüestió és si tant guirigall serveix per alguna cosa.
 

Anem a pams, una campanya electoral és un procés comunicatiu en el que interactuen ciutadans, partits i mitjans. Des del punt de vista dels partits polítics, el principal objectiu  de la campanya –que no l’únic- és el de convèncer votants. El cert és que gran part dels estudis pre i post-electorals confirmen que les campanyes no hi ajuden massa: la majoria dels electors decideixen el seu vot abans. De fet, és mínim el sector de població que reconeix certa importància a la campanya electoral en la seva decisió de vot. El seu efecte principal acaba sent, doncs el reforçament de les decisions prèvies o bé el qüestionament de les intencions de vot dels electors indecisos. Una altra dada significativa que extraiem de les enquestes: les campanyes electorals no interessen.  

 

Si realment l’interès dels votants i l’impacte de la campanya en la decisió de vot són mínims, per què hi inverteixen tant esforç i temps, els partits? Arribats a aquest punt és on prenen rellevància la resta d’objectius que persegueixen els actors polítics en l’època pre-electoral. El primer és la por a allò desconegut, un partit es planteja què passaria si no fes campanya o bé si la fa però no amb la mateixa intensitat que la resta. I acaba resolent que, com que el cost de la no-campanya, és desconegut però es presumeix força alt, deu ser millor curar-se en salut. D’altra banda, la campanya comporta tota una sèrie d’aspectes simbòlics com ara la legitimació de les institucions. A través de les propostes, pren rellevància l’acció de les institucions i es reforça el seu paper com a mecanisme de representació social. Alhora, també es reforça la legitimació de les elits: en definitiva, es consoliden les bases de la democràcia representativa.

Probablement, el futur de les campanyes passa per trobar noves fórmules per intentar captar l’interès de la població. Les persones que acudeixen als mítings sol ser l’electorat ja convençut i els indecisos o els no mobilitzats canvien de canals quan es topen amb els espais gratuïts de propaganda electoral. Precisament en trobem alguns exemples a Catalunya com el cas del DVD de CiU les darreres eleccions que, si bé va ser força desafortunat com a estratègia, demostra aquesta “nova via” que els partits intenten cercar. Per sort o per desgràcia doncs, ens queden campanyes electorals per estona.

[@more@]

1 comentari

Ja en tenim prou

Precisament ara que una de les barbaritats més grosses que ha impulsat la Generalitat Valenciana està en boca de tothom, m’arriba des del País Valencià el trailer de la primera pel·lícula que denuncia la destrucció del sud dels Països Catalans en mans del Partit Popular.

 

 

 

 

Ja en tenim prou és un projecte que pretén promoure l’opinió i la crítica posant el dit a la llaga just en plena precampanya per les eleccions del 27 de maig (està previst que s’estreni a finals d’abril). Són varis els temes que la pel·lícula engloba: des de l’especulació urbanística, a les macroinversions per la visita del Papa i la construcció de la Ciutat de les Arts, també sobre la impunitat dels responsables de l’accident del metro de València entre altres.

 

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Vicent Andrés Estellés

[@more@]

Comentaris tancats a Ja en tenim prou

Manifest d’abril

Tot i que de vegades no ho sembli, Tàrrega és viva i a voltes encara passen coses interessants. La llàstima acostuma a ser que aquesta mena de coses sempre passen pels volts de les eleccions o com a reacció a fenòmens externs a la ciutat com una guerra o un atemptat terrorista.

 

 

 

Aquesta setmana ha aparegut a Internet un manifest d’arrel altermundista i d’esquerres. Els seus autors proposen algunes reflexions sobre el model de ciutat i alguns àmbits concrets com el de participació ciutadana, cultura o urbanisme. La veritat és que em semblen força bé gran part de les propostes com reforçar els mecanismes de participació ciutadana, potenciar la cohesió social i revifar la cultura a Tàrrega. Propostes que, de fet, no estan massa allunyades del model de ciutat que desitgem a Esquerra.

Una pega d’aquesta mena d’iniciatives és que no acostumen a anar signades i a les ciutats amb esperit de poble com a Tàrrega, saber d’on ha sortit és gairebé tant important com el seu contigut. Considero que són coses com aquest manifest les que de mica en mica milloren la salut democràtica de la ciutat i poden ajudar a enriquir els continguts de la campanya electoral que s’aproxima. Una campanya que afortunadament, encara que els requi a alguns homenets blaus, estarà més basada en les propostes que en els candidats i candidates.

[@more@]

Comentaris tancats a Manifest d’abril

L’odissea per un permís de treball

La meva amiga A és russa i catalana des de fa cinc anys. En aquest temps no només ha posat tot el seu esforç en els estudis –ara fa Polítiques a la UPF- sinó que ha après català i castellà a un nivell que ja voldrien molts nadius. A part de mantenir els llaços amb persones del seu mateix origen, l’A viu amb el seu company català i té un coneixement de tots els àmbits de la societat on viu que tomba.

 

El seu permís de residència, no de treball, li impossibilita ser una persona autònoma econòmicament fins d’aquí cinc o sis anys quan pugui fer els tràmits per obtenir la nacionalitat. Diguem que el procediment per tenir el permís de treball és tan rebuscat que ja ni se’l planteja. L’opció més fàcil acaba sent el matrimoni però ningú, ni jo mateixa, pot entendre la deshonra que pot suposar per algú que tot el seu entorn jutgi que s’ha casat per conveniència i no per amor.

 

L’A és una més de la classe i per això li agrada sortir a sopar i de festa i també anar-se’n de viatge amb els companys, activitats que reforcen els llaços entre persones i augmenten –encara més- la seva integració. No podeu ni imaginar-vos la quantitat de tràmits burocràtics que ha de fer per poder anar quatre dies a Holanda! Després d’haver fet tot el viacrucis d’administracions i ambaixades, a l’A li roben el moneder al metro. Sense targeta de residència –tardaran un mínim de 6 mesos a fer-li un duplicat- no pot sortir del país i en cas que ho faci, no sap segur si des d’Holanda l’enviaran cap al seu país natal on ja no hi té cap vincle.

 

El fet és que tants papers i tants procediments recargolats acaben fent que l’A es quedi a casa i sigui “diferent”. El fet és, en definitiva, que fins que no coneixem un cas d’aquests que ens toca de prop vivim d’esquena als centenars de persones que fan hores de cua cada dia per regularitzar la seva situació.

[@more@]

Comentaris tancats a L’odissea per un permís de treball

Gavinmania

Arribo a casa i em trobo a la bústia la revista informativa de la Diputació de Lleida, aquell ens que tothom sap que hi és però ningú sap què fa. La fullejo i a favor meu diré per tal que consti que la predisposició inicial és bona. Quasi com si estés disposada a saber d’un cop què coi fa la Diputació de Lleida, però se me’n passen les ganes aviat. L’autobombo preelectoral és completament legítim però puc tolerar-lo fins a un cert punt i la “revista informativa” ratlla l’absurditat. El seu president, alcaldable frustrat de la ciutat de Lleida, apareix a 21 de les 31 pàgines que té la revista.  

La sobredosi gaviniana arriba al seu clímax quan s’uneix a l’entrevista final de l’autoproclamada abanderada de totes les dones de l’Urgell: la presidenta del Consell Comarcal (que seria un altre d’aquells òrgans que ningú sap massa què fan, però que una servidora es dedica a parar força l’orella per no perdre-se’n ni una).  

I bàsicament de l’obra de govern se n’extreu que els empresaris deuen ser dels pocs que coneixen la Diputació. També se n’extreu que la Diputació de Barcelona continua passant-los la mà per la cara en quant a suport als municipis, xarxa de biblioteques, temes de gènere etcètera etcètera etcètera. Tanco la revista i dubto què fer-ne. Els meus cosins petits m’han demanat que els guardi revistes velles per fer collages pel col·legi amb les fotografies, però no crec que els manin per deures un monogràfic sobre en Gavín.

[@more@]

Comentaris tancats a Gavinmania

Volem dones lliures per ser lliures com a poble

El treball de la dona de l’Urgell, com suposo també en altres indrets de la nostra terra, era molt pesat. Les dones en el món rural, com a dones de pagesos, sempre han ajudat el marit en el treball del camp i a l’arribar a casa s’havien de posar a fer el dinar, rentar la roba, planxar… Quan ja hi havia fills, tocava doble feina, però es feia amb molt d’amor.

 

Les diversions de les dones d’aquell temps eren poques… hi havia molta feina a fer. Els diumenges si anàvem al cine, ens compràvem un paquet de galetes maries o de cacauets i un botellí de gasosa i miràvem alguna d’aquelles pel·lícules en blanc i negre que tant ens agradaven –sempre estava bé somiar una mica amb aquells galants que sempre fumaven i feien uns petons que després el nostre mossèn ja s’ocupava de censurar-. O també anàvem a casa d’alguna veïna a jugar al dominó o a cartes mentre els nostres marits eren al cafè del poble. Però no hi havia massa temps perquè havíem de preparar les coses per a l’endemà, que si el dinar per emportar-nos al tros, que si planxar els llençols, que si sargir la roba.

 

Ja sé que ningú no ho nega que treballàvem, però és que ni tan sols estàvem assegurades, el nostre treball no constava en cap resgistre ni tenia cap reconeixement públic i a vegades tampoc en tenia de privat.

"La dona treballadora de l'Urgell" escrit per l'Angeleta d'Anglesola. Accèssit del 2n Certamen Literari de Gent Gran de l'Urgell.  

[@more@]

Comentaris tancats a Volem dones lliures per ser lliures com a poble