Prou pasquins

 
 
 
AIXÒ TANCA.
 
EM QUEDO A CASA

[@more@]



Comentaris tancats a Prou pasquins

La culpa sempre és nostra

El canvi climàtic, la inflació, les apagades elèctriques, la desafecció política entre d’altres mals acaben tenint sempre un únic culpable si analitzem la lògica que domina als missatges que rebem: nosaltres.  
 

Ens fan el sermó sobre el reciclatge: que separem les deixalles que generem, que utilitzem paper reciclat i estalviem bosses de plàstic. Ens fan sentir perpetradors i perpetradores del canvi climàtic obviant que són les grans empreses, junt amb els Estats, les causants de la major part de la contaminació global. Podem estar d’acord en què tots els esforços serveixen, en què de mica en mica avancem cap una societat més conscienciada sobre els temes mediambientals i que aquest serà el motor que impulsarà Estats i empreses a canviar les seves actituds. Així que potser cal que canviem el punt de mira. 

També la desafecció política (expressió mediàtica i de moda que fa dècades que la ciència política fa anar d’aquí cap allà) s’associa a la vagància de la ciutadania no disposada a moure un dit per contribuir al progrés social. Les institucions es mantenen mutis i són els partits qui entonen el mea culpa el dia següent de les eleccions.  

Si hi ha una gran apagada (posem per cas, a Barcelona) som tremendament irresponsables per posar massa fort l’aire condicionat i si les Rondes es col·lapsen, irresponsables per no usar el precari transport públic (a Ponent ens n’aniria bé, ni que fos de precari perquè hi ha llocs on encara és inexistent). La inflació la provoquem també nosaltres, com apunta en Solbes, que deixem massa propina (això explica també el gran misteri de per què no arribem a final de mes) i no les constants pujades de preus com les dels serveis públics que avui s’anuncien. El preu del gas puja més per als particulars, RENFE i TMB apugen els preus dels bitllets un 4% però no tenen res a veure amb la inflació.  

I per adobar-ho, en Montilla, partícip d’aquest gran costum de donar-nos la culpa de tot, ens demana amb llàstima que deixem de fer-nos les víctimes.

Que tingueu una bona entrada al 2008!

[@more@]



3s comentaris

Presentació Inventari d’Afectes Perduts

El meu poemari ja és tangible. Espero que no falteu a la presentació.

 

Podeu trobar més informació sobre el llibre a la web de l'Editorial Meteora

[@more@]



4s comentaris

Homenatge a Francisco Carrasquer

“No me queda de antaño más que el bigote” és una de les lletres que cantà en Labordeta aquest divendres a Tàrrega.

Les Jornades Llibertàries de Tàrrega homenatjaven precisament un home que, com ell, s’ha mantingut fidel a les seves idees (encara que la lletra de la cançó digui el contrari i més enllà de si el bigoti continua sent o no el mateix). Francisco Carrasquer ha estat referent del pensament anarquista i també per la seva obra literària. Podeu trobar-ne més informació a l’article que he creat a la Viquipèdia.

Val a dir, que la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tàrrega comença amb molt bon peu. Fins ara, ha sabut estar al cas de les demandes que sorgeixen des de la societat, en aquest cas del Col·lectiu Francisco Carrasquer i hi ha donat suport. Hauria estat impensable l’organització d’unes jornades com aquestes en qualsevol govern anterior de la ciutat. A través de la publicació de la seva poesia completa a la Col·lecció Natan es contribueix al coneixement, dins i fora de la ciutat, d’aquest targarí il·lustre, que fins ara havia passat desapercebut per la majoria.

[@more@]

Comentaris tancats a Homenatge a Francisco Carrasquer

Cap agressió sense resposta!

Jo també dic prou:

A la precarietat de les infraestructures catalanes.

Al baix desenvolupament del transport públic català.

A l’espoli fiscal i les seves conseqüències nefastes.

A la xarxa viària radial que connecta la capital de “el imperio” amb les rodalies menystingudes.

Al model que aïlla el Principat del País Valencià.

A la manca d’inversions en trens regionals i de rodalies. 

A una lògica centralista que deixa de banda l’equilibri territorial en la planificació de les infraestructures.

A les tres hores i mitja de tren Tàrrega-Barcelona. 

A la tirania de l’Alsina Graells.

A la incompetència espanyola.

 

 

 

Cap agressió sense resposta!

 

[@more@]

3s comentaris

L’amor ha de ser lliure

Justament avui, l'Institut Català de les Dones ha iniciat una campanya per ajudar el jovent a detectar les conductes de domini, possessió, control o agressivitat en les relacions de parella. La campanya té lloc precisament ara, en el marc de la commemoració del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Sota el lema “L’amor ha de ser lliure de masclismes, bronques i gelosia” pretén arribar a nois i noies d’entre 14 i 25 anys.

L’anunci em sembla força encertat perquè qüestiona tota una sèrie de conductes que la societat considera normals, com a inherents a les relacions entre homes i dones. Val a dir que la línia d’aquesta campanya segueix la pauta del programa “Talla amb els mal rotllos” i que, per tant, continua treballant per la prevenció de la violència envers les dones. Els propers dies seran molts els municipis on es commemori el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Crec que, per damunt de tot, cal que no s’oblidi que la violència s’acabarà amb canvis socials, però també amb accions formatives que, com aquesta, intenten evitar la perpetuació d’un determinats rols en el jovent. Alhora, s’engrandeix el concepte de violència envers les dones que tradicionalment s’entenia per violència només l’agressió física. Així que tothom alerta perquè controlar les trucades del mòbil o els “no et posis aquesta faldilla” són un mal rotllo, com deia l’anunci.

[@more@]

3s comentaris

A Tàrrega, l’amor no mata

Celebro enormement que per fi les polítiques de dones hagin arribat a l’Ajuntament de Tàrrega. Comencen de mica en mica però amb pas ferm. La creació d’una regidoria específica ja era un bon auguri i ara es comença a visibilitzar la seva tasca. D'entrada, s'ha prioritzat la conscienciació social envers una realitat que ha passat de ser un problema que no trascendia de l'àmbit domèstic a ser considerada una problemàtica social. D'aquesta manera, el mes de novembre s’ha posat en marxa un cicle cultural i cívic que condemna la violència de gènere. 

 

 

Al meu entendre, el gran repte de l’equip de govern targarí serà la implementació de polítiques que incorporin la visió i les aportacions de les dones. Més enllà de les accions específiques que pugui realitzar la Regidoria de la Dona, la gran tasca pendent de l’Ajuntament de Tàrrega és l’aplicació de la transversalitat de gènere en totes les seves polítiques.

 

Els grans temes de ciutat, com la millora de la travessia de la Nacional IIhan d’incorporar necessàriament l’opinió de les ciutadanes. Concretament, en l’àmbit de l’urbanisme són múltiples les iniciatives dedicades a la integració de la perspectiva de gènere en la planificació urbana i el desenvolupament local. A l'estudi Urbanisme amb perspectiva de gènere es fan algunes aproximacions sobre com afecta l'urbanisme a la vida de les dones i per què cal que contempli la perspectiva de gènere, també se n'exposen algunes aplicacions pràctiques.

Així que moltes felicitats a la Regidoria de la Dona i molta sort i paciència en el procés de conscienciació de la resta de l'equip de govern!

 

[@more@]

Comentaris tancats a A Tàrrega, l’amor no mata

El sexisme a la UPF

La Universitat Pompeu Fabra edita cada any una Guia de l’Estudiant per donar la benvinguda a les noves persones que hi accedeixen i per explicar-los el funcionament bàsic de la Universitat. La guia, però, està redactada en un llenguatge completament sexista: fa únicament referència a “els estudiants”, es refereix a “els delegats de classe”… És per aquest motiu que vaig enviar un mail al departament que elabora la guia per tal que intentin corregir-ho el proper any ja que la UPF sempre ha fet gala de ser molt respectuosa en el llenguatge que utilitza als seus documents. Em vaig quedar de pedra amb la resposta que, enlloc de prendre nota de meu suggeriment, entra en disquisicions teòriques sobre la llengua per acabar dient que el llenguatge de la guia no és sexista. Aquí la teniu: 

Respecte a la qüestió que apuntes, sobre un eventual ús sexista del llenguatge en la Guia de l'Estudiant no cal dir que entenem i respectem la teva posició, i volem aclarir-te que aquesta és una qüestió molt important aquí a la Universitat que tenim per tant molt en compte.

Dit això, però, i sempre per motius pràctics i d'eficàcia comunicativa, acceptem que el català, tal com succeeix alhora com a mínim en les altres llengües neollatines, està estructurat de manera que el masculí plural (i sovint també el masculí singular) pressuposa  els dos gèneres, mentre que el feminí plural no… No és en si una qüestió d'opinió, sinó d'estructura de la llengua, i per tant no es pot evitar frontalment aquesta pràctica sense caure en una certa artificiositat o sense forçar l'expressió.

Tot i així, la UPF s'ha imposat l'obligació d'utilitzar sempre un llenguatge respectuós i no sexista, com no podia ser d'una altra manera, i això és el que mirem de fer en tots els casos, si bé, per  motius pràctics i de funcionalitat, com et deia, ho fem sempre dintre d'uns límits, per tal de no carregar excessivament els textos ni de forçar la llengua.

Bàsicament, els criteris que seguim són els que pots consultar en el  "Llibre d'estil de la Universitat Pompeu Fabra", apartat "Model de llengua", punt 2.3. Ús igualitari del llenguatge, que pots consultar en línia a l'adreça www.upf.edu/grec/gl/.

T'agraïm el teu interès per la nostra institució, i restem a la teva disposició per a qualsevol aclariment addicional. 

Davant d’aquest argumentari em vaig sentir obligada a respondre. Després d'omplir-se la boca de com n'és de respectuosa la Pompeu Fabra acaben argumentant que discriminen el 60% de les persones que hi estudien per no fer tan carregosos els textos!!          

Benvolgut, 

Moltes gràcies per respondre a la qüestió que plantejava i per donar-me l'oportunitat d'aclarir els motius de la meva queixa. 

És precisament perquè el "Llibre d'estil de la Pompeu Fabra" recomana l'ús d'un llenguatge igualitari que em va sorprendre que la Guia de l’Estudiant presentés en el seu llenguatge una discriminació continuada envers les dones. Concretament, a l'apartat on el Llibre d'estil fa referència a l'ús no sexista de la llengua, es diu que es fa en compliment de les recomanacions de la UNESCO i la Generalitat de Catalunya entre altres. Les recomanacions oficials tant de la UNESCO com de la Generalitat de Catalunya van en la línia d'introduir el femení per visibilitzar les dones ("els i les alumnes") o de la utilització de mots genèrics com ara "l'alumnat". Podeu consultar les recomanacions de la UNESCO per a la llengua espanyola a http://unesdoc.unesco.org/images/0011/001149/114950so.pdf i les de la Generalitat de Catalunya a http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/marcar/docs/marcar.pdf .

En aquest sentit, atenent a les recomanacions expressades per les institucions que et comentava anteriorment, és evident que el llenguatge en què està redactada la Guia de l’Estudiant és clarament sexista. Així doncs, pel que entenc de la teva resposta, la interpretació que feu de "l'ús no sexista del llenguatge" és diferent a la dels organismes oficials. Si, malgrat tot, la posició oficial de la Universitat respon a una interpretació genuïna del que s'entén per llenguatge sexista, caldria explicitar-ho al Llibre d'Estil per no generar equívocs.  

Tot i que és un debat que em sembla molt interessant, en cap cas no esperava que el meu comentari generés una discussió sobre quines expressions són sexistes i quines no. En tot cas, personalment espero que a través d'aquest aclariment la UPF apliqui les recomanacions de les institucions i poguem tenir en el futur una “Guia dels i les estudiants" o, si es creu que aquesta és una expressió carregosa que força excessivament el llenguatge, una “Guia estudiantil".

[@more@]

1 comentari

En contra la tolerància

Aquestes dues imatges ens demostren que no han passat tants anys. Que les pasteres no són un invent d'ara i que de migracions, per sort o per desgràcia, n'hi ha hagut sempre.

Emigrants espanyols a Veneçuela, 1949

Immigrants a Canàries, 2007

Fins i tot en Shakespeare ja tenia la resposta, la clau de volta per superar les relacions interculturals. Shylock diu, a El Mercader de Venècia:

I tot, ¿per quina raó? Per què jo sóc jueu? ¿I que no té ulls un jueu? ¿Que no té mans, ni membres, ni proporcions, ni sentits, ni afectes, ni passions? ¿No menja la mateixa teca? ¿No és ferit amb les mateixes armes? ¿No està subjecte a les mateixes malalties, curat pels mateixos mitjans i escalfat i refredat pels mateixos estiu i hivern que qualsevol cristià? Si ens punxeu, ¿no sagnem? Si ens feu pessigolles, ¿no ens posem a riure? Si ens emmetzineu, ¿no ens morim?

Quan alguns apel·len a raons humanitzadores per defensar els drets de les persones immigrants, sempre m'acaba fent la sensació que més que a la humanitat a pel·len a la llàstima. Fins i tot el discurs igualitari acaba encarnant de vegades el més cru etnocentrisme: el "jo reconec la teva cultura com aliena, existeixes en tant que et reconec, i decideixo reconeixe't com a igual".

Estic cansada de sentir el discurs dominant que demana tolerància, això suposa que les persones autòctones parteixen d'una situació de poder des de la qual poden acceptar o no les diferències dels foranis. N'estic farta de sentir a parlar de tolerància. Jo aspiro al respecte.

[@more@]

1 comentari

Les dones i l’e-Democràcia

La participació social i política de les dones ha estat en la nostra societat inexistent fins fa uns anys i podríem dir que es troba en vies de creixement en l’actualitat. Són molts els factors que fan que ara per ara les dones no participin en el camp polític i entre ells destaquen l’atribució de rols que fan que les dones continuïn majoritàriament dedicant-se a les tasques de cura. Moltes vegades, la feina de casa els suposa una segona jornada laboral i el fet de participar activament en la política els suposaria una triple jornada laboral.  

Al contrari d'algunes opinions que he llegit a la premsa, considero que si s’ofereixen instruments de participació que impliquen poc cost (xatejar amb els membres de l’Ajuntament, enviar mails als càrrecs polítics, votar des de casa…) la ciutadania els aprofitarà. Alhora, l’augment d’informació i les facilitats per accedir-hi a través de les TIC, faran la ciutadania més conscient dels problemes socials i més crítica respecte la gestió pública. 

És innegable el potencial que tenen les noves tecnologies com a mecanisme de relació directa entre la ciutadania i les institucions. La possibilitat de participar en els afers públics des de casa obre tot un nou camp de possibilitats que no s’han considerat fins ara; com ara enriquir el debat polític amb les opinions dels principals usuaris dels serveis públics: les dones, les persones amb discapacitats… Un cop superat el temor a la fractura digital, quan l’accés a les noves tecnologies no estigui vedat a ningú podrem parlar realment de democràcia participativa.  

D’aquesta manera, l’e-govern suposaria una eina molt útil per aquestes dones preocupades pel seu entorn social en tant que ciutadanes. A través d’aquests mecanismes que impliquen un menor cost de participació, la veu de les dones arribaria en major mesura a les institucions. Moltes no poden plantejar-se d’acudir als plens de l’ajuntament,  als debats sobre temes municipals de gran importància per l’hora en què es fan o d’altres perquè no poden deixar les persones dependents o els fills i filles a càrrec de ningú més. Així, la pràctica democràtica podria enriquir els seus valors a través de les aportacions directes de les principals usuàries de la sanitat pública (per elles mateixes o la seva família), dels carrers i la resta d’espais públics (utilització dels parcs i jardins per part dels fills i filles, desplaçaments diaris per anar a comprar…), dels transports públics…

[@more@]

1 comentari